Salvem la croqueta
Darrerament, per qüestions de feina, em va tocar estar uns quants dies fora de casa viatjant d’un cantó a un altre. Vaig recórrer Catalunya de nord a sud i d’est a oest i, aprofitant que anava amb uns quants amics que també els agrada gaudir de la gastronomia del nostre país, vaig visitar uns quants restaurants que ens havien recomanat. La veritat és que vam menjar molt bé a quasi a tot arreu, però hi una observació que m’agradaria fer.
Durant aquest viatge, a l’hora de l’aperitiu, hem tingut l’oportunitat de tastar diferents tipus de gelatines, cruixents, escumes, aires, esferificacions i molts altres exemples de cuina avançada i tecnologia d’alt nivell. La majoria estaven molt ben realitzats i alguns tenien fins i tot un element d’originalitat que ens va sorprendre, però curiosament ens va ser molt difícil poder gaudir d’unes croquetes de tota la vida. En vam demanar a gairebé tot arreu on vam anar i ens els pocs llocs on en tenien no estaven al nivell que esperàvem i que, d’altra banda, sí tenien els altres aperitius que ens oferien.
Els restauradors d’aquest país haurien de saber que, per algunes persones, entre els que es troba un servidor, les croquetes són una part important de la vida. Que la vida, sense croquetes, és incompleta.
A mi m’agrada molt gaudir de les noves tecnologies en la cuina, de la cuina tecnoemocional, de la cuina d’autor, de la cuina del segle XXI, però no podem oblidar les nostres arrels i, sobretot, els sabors de la nostra memòria, els sabors i aromes que ens recorden el que hem viscut, que ens transporten, per un moment, a altres períodes de la nostra vida, sobretot a la infantesa.
Però, en el periple del meu viatge, quan ja estava a punt de tirar la tovallola i assumir que estem abocats a viure en un país orfe de croqueta, vaig arribar a Andorra. En un intent d’oblidar les meves penes, vaig decidir anar a visitar el meu amic Jordi al seu establiment Gourmeterie Marquet, gran basílica dedicada a Bacus, Dionis i altres deïtats gastronòmiques. Després de saludar-lo i oferir-li la meva servil admiració, vaig seure a la taula amb els meus companys i, en observar la carta, no vaig poder evitar exclamar: “Síí!!” Els meus ulls no podien creure el que veien. En mig de les delicadeses que Marquet ofereix als seus clients hi havia escrit, com qui no vol la cosa, “Croquetes de pernil Joselito”. Les vam demanar i és clar, en Jordi Marquet no podia fallar. Ens va portar unes croquetes de mida reglamentària, cruixents per fora, sucoses per dins, amb una perfecta beixamel cremosa que banyava uns trossets de pernil Joselito que li donaven un sabor increïble. Simplement extraordinàries. No van faltar les abraçades i els crits de joia entre els meus companys i jo, fins i tot alguna llàgrima d’emoció va humitejar algun tovalló de fil.
En Jordi Marquet, home culte, afable i gran gormand, ens va fer recuperar l’esperança, de que si ens hi posem, entre tots podrem salvar aquesta espècie en perill d’extinció que és la croqueta.