L’orxata de Jaume I

Refrescant, nutritiva i deliciosa, l’orxata és una de les begudes més sol·licitades de l’estiu, de la qual se’n consumeixen una mitja de 50 milions de litres durant l’any. Es pren de moltes maneres: granissada, en textura de gelat, etc. i gairebé sempre amb els fartons com a companys de viatge.

Nutricionalment, és rica en minerals, aminoàcids i hidrats de carboni. És una beguda d’aspecte lletós, considerada una llet vegetal, amb un elevat contingut de midó, greixos i proteïnes, sense lactosa i sense gluten. També és baixa en sodi, és a dir, gairebé la pot prendre tothom, només fa falta que t’agradi!

Tant valenciana com la paella o les falles, té un consell regulador que n’assegura la qualitat del producte i la denominació d’origen. El poble d’Alboraia, a l’Horta Nord, és el poble més famós per la qualitat de les seves xufes i, per tant, de la seva orxata. És en una petita zona d’aproximadament 8 km de llarg per 8 km d’ample, on es cultiven aquests tubercles de procedència àrab, el qual van intentar plantar al llarg de la franja mediterrània, però va ser només en aquestes contrades valencianes on aconseguiren la qualitat exacta igual a la que ells coneixien d’origen.

La collita d’aquest petit tubercle (que en zones on no es conrea és una mala herba) es sol fer al mes de novembre, després s’estiren en naus i es remouen contínuament amb corrents controlades per tal del seu correcte assecament. En la postcollita cal rentar-lo i assecar-lo, ja que collida té un 22% d’humitat i ha de passar a 7%. Retiren les de millor mida i color. Una vegada arribades a la fàbrica, es renten, es desinfecten i es posen en remull unes set hores. Després es trituren amb aigua i se’n guarda la polpa, és a dir, es fa una pasta de xufla. Es cola i s’hi afegeix el sucre. Una vegada acabada, cal consumir-la abans de tres dies. Fora del País Valencià es confon a vegades (encara que cada dia menys) amb la “llet preparada”, que es fa amb llet, llima, sucre i canyella. A la comarca de l’Horta i, en general, a tot el País Valencià, hi ha orxateries artesanes que produeixen l’orxata directament de la matèria primera (la xufa), amb els altres dos ingredients: l’aigua i el sucre. Per contra, a l’hora d’adquirir orxates fabricades en supermercats (fins i tot al País Valencià) i en moltes gelateries fora del país, l’autenticitat del producte (i dels seus ingredients) és molt qüestionable. Cal dir que al País Valencià hom fa distinció entre l’orxata granissada i la líquida, anomenant la segona simplement com a una “líquida” sense el mot principal. L’orxata d’arròs, ara pràcticament desapareguda i que abans era la més usual entre els llauradors a València per ser l’arròs més barat que la xufa, s’anomena “substància”.

L’origen del seu nom es remunta, per descomptat, en temps dels romans. Etimològicament, prové de la paraula “ordeata” que és l’extracció del suc d’un tubercle, tot i que també hem trobat que provenia de la paraula “ordiata“, que vol dir feta d’ordi. En fi, qualsevol de les dues ens sembla més creïble que la llegendària història sobre el rei Jaume I, que segons expliquen, en arribar a València, una jove li donà a tastar l’esmentat beuratge i en tastar-lo digué: “això és or, xata!!” Per l’adjectiu que va donar a la beguda podem desxifrar que li devia agradar molt; per l’adjectiu atribuït a la noia no sabem si la va anomenar així pel seu nas o bé era degut al “campetxanisme” tant estès entre els nostres monarques. En fi, jutgeu-ho vosaltres mateixos.

Els seus companys de viatge, els fartons, són una especialitat de rebosteria del ja esmentat poble d’Alboraia. Tenen forma de bastonets i es mengen habitualment calents i sucant-los dins d’orxata ben freda. Es preparen a partir de farina, aigua o llet, sucre, oli, llevat i ous. Al nostre país, però, no tenim massa costum de prendre l’orxata amb els fartons, al menys en la majoria de llocs on es ven aquesta refrescant beguda. Potser no convida massa amb la calor!! Al País Valencià seria un crim servir una orxata sense els fartons. És d’aquelles parelles que no es poden dividir, com l’oliva i el martini, la paella i l’agarraet, o, sense anar més lluny, el pa i la xocolata!

L’orxata és una gran font d’ingressos per als seus productors i dona feina a moltíssimes persones des de la plantació i recol·lecció de les xufes fins al seu servei final als bars, gelateries i orxateries. Amb el seu màrqueting i tot el que comporta, tot i no tenir la força publicitària de les grans empreses de refrescos, hi ha tota una infraestructura muntada al voltant d’aquesta beguda de la qual podem trobar tota mena de productes, tant per prendre-la com per acompanyar-la. En fi, alguna cosa devia tenir de raó el visionari Jaume I, l’orxater.

Jordi Noguera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *