La carbassa

Les carbasses són unes plantes molt vigoroses, tendres i enfiladisses amb unes enormes fulles que van seguides d’uns fruits de totes les mides i colors, predominant sobre tot, els verd, grocs i, com no, els carbassa. Són de la família de les cucurbitàcies i tenen un nombre llarguíssim d’espècies i varietats, tant simples com creuades, algunes utilitzades i altres fetes servir per a ornamentar. La majoria de carbasses són rodones o amb forma d’ampolla, algunes, però, quan les portes a casa venen seguides en forma d’algun clatellot!! (Sobretot les cultivades durant tot el curs i recollides al juny i, les més grosses, al setembre) La carbassa és una liana (perenne en climes tropicals i anual en els temperats) que s’entortolliga als arbres. La tija pot créixer de 5 a 15 m amb circells que l’ajuden a enganxar-se.

Varis membres de la família es van cultivar durant milers d’anys a Àfrica, a Amèrica (es van desenvolupar àmpliament a Nord Amèrica) i a Àsia. A Europa van aparèixer al segle XVI. Durant els segles següents van evolucionar en milers de formes que podem conèixer actualment, però també s’utilitzava com a aliment per als animals abans que es popularitzés per al consum humà.

Per al seu cultiu ens cal una terra fèrtil, càlida i humida per a tota la collita. Creixen felices en un bon pilot de compost o fems. Es planten a partir de llavors i no cal podar-les mentre van creixent i, si es pot, és bo evitar les glaçades. A la primavera es solen sembrar, a l’estiu es recullen els carbassons i les carbasses d’estiu, a la tardor es recullen les carbasses i els carbassons d’hivern abans de les glaçades i, a l’ hivern, hem de procurar que les carbasses emmagatzemades no es podreixin.

La carbassa, degut al seu sabor característicament dolç, genera sovint incertesa a l’hora d’ubicar-la com aliment: és una fècula com ho és el moniato? O pel contrari és una verdura com la pastanaga?

Doncs hem de dir que, tot i el sabor dolç d’aquest aliment propi de la tardor, el seu contingut en aigua és tan elevat (90%, és a dir, per cada 100 g de carbassa hi trobem 90 g d’aigua), que fa que la seva aportació en kilocalories, procedents bàsicament dels glúcids, sigui escassa: trobem 5,5 g de glúcids per cada 100 g de carbassa. Com que amb prou feines conté proteïnes (1%) i encara menys greixos (0,5%), 100 g de carbassa ens proporcionen aproximadament 30 kcal. Es tracta, doncs, d’una composició nutricional que no difereix massa de la que trobem en el carbassó, el pebrot o la pastanaga.

És molt bona per a la vista, és molt rica en vitamines, molt nutritiva i energètica. Conté hidrats de carboni, fibra, potassi, ferro i vitamina C entre altres. És laxant i diürètica, conté poques calories i és fàcil de digerir i també és molt bona en règims per aprimar-se i controlar la diabetis perquè regula l´ augment de glucosa en sang després de les menjades. Facilita la digestió i ajuda a assimilar les substàncies nutritives, és antiinflamatòria, analgèsica, desintoxicant, i bactericida, elimina les ascàrides i alleuja el dolor a l´ hipocondri.

Les llavors de la carbassa, que són bactericides, es poden menjar un cop assecades, però consumir-ne en excés pot produir indigestió. La polpa de la carbassa es pot utilitzar també de manera externa per curar cremades o altres ferides a la pell. El peduncle també s´ utilitza per curar certes afeccions.

Culinàriament, la carbassa es pot cuinar de moltes maneres: crema, xips, saltejada, en puré, com a ingredient principal a pastissos, etc.

Algunes curiositats d’aquesta meravella enfiladissa:

Les llavors de la carbassa s’utilitzen per a l’elaboració d’oli i també es consumeixen torrades o salades com un aperitiu.

Durant l’edat mitja el clergat menjava les llavors de carbassa per allunyar els pensaments impurs i així mantenir el vot de castedat.

D’un tipus de carbassa específic se’n fa el “cabell d’àngel”.

A Espanya, la més famosa és la Ruperta, coneguda pel seu paper principal al programa “1,2,3.”

A Estats Units és molt popular en festes com Halloween i Acció de gràcies.

A Orient Mitjà s’usa per a plats dolços, un dels més coneguts és l’halawa yaqtin.

Segons un estudi de l’East Xina Normal University publicat en 2007, la carabassa és altament recomanable per a diabètics i persones amb el risc de diabetis. Segons l’estudi, l’extracte de carabassa promou la regeneració de les cèl·lules pancreàtiques danyades.

Les llavors de carabassa són una font natural de triptòfan. El triptòfan és essencial perquè el cervell segregui serotonina. La serotonina representa un paper important com a neurotransmissor en funcions com el somni, l’ansietat o l’apetit. Les pipes de carabassa afecten afavorint el somni i com ansiolític natural.

Es recomana prendre les llavors de carabassa fora dels menjars o mitja hora abans de les mateixes per aconseguir-ne un major benefici.

Per acabar, la expressió donar carbasses té dos significats diferents: per un cantó vol dir suspendre un examen, i l’altre es refereix a quan una noia rebutjava un pretendent. Sembla que abans hi havia el costum de servir un plat de carbassa als pretendents quan no eren acceptats per la noia pretesa.

Jordi Noguera