Les taronges, article

Les taronges

A la Xina es cultiven les taronges des de fa milers d’anys, i d’allà es van anar escampant per totes les zones càlides d’Àsia. Les taronges amargues van arribar a Europa a través de la ruta de la seda, tot i que els grecs ja les coneixien, però van ser els àrabs els que van estendre el seu cultiu. Al segle XV, els comerciants portuguesos van portar de la Índia les varietats dolces, que van substituir ràpidament les amargues, que fins llavors es cultivaven al sud d’Europa. A partir de llavors, les taronges van passar a ser habituals en la dieta dels països mediterranis. Una altra de les utilitats d’aquests cítrics era la prevenció de l’escorbut, gràcies a la seva vitamina C, això va fer que mariners espanyols, portuguesos i àrabs, plantessin taronges en les seves rutes comercials. Fins i tot Colom, en el seu segon viatge, va portar llavors de taronja i llimona que es van plantar al Carib i Haití.

Actualment, en el món, podríem dir que hi ha tres grans grups de taronges dolces:

Les navel: van néixer gràcies a una mutació que va succeir al Brasil l’any 1820. A la base del fruit creix una altre taronja, molt petita, que li dona un aspecte de melic (navel en anglès). Aquestes varietats tenen la pel gruixuda, són fàcils de pelar i gairebé no tenen llavors. Hi ha varietats molt populars com la Washigton, que és una de les varietats més antigues, la  navelina, i newhall que són varietats primerenques i la Navel Late que és tardana.

Les taronges llises i blanques: tenen una forma més aplatada, produeixen molt suc i algunes tenen llavors. En aquest grup trobem varietats com la salustiana, amb gran quantitat de suc, la València que és una de les més consumides al nostre país, la València Late, una varietat tardana de l’anterior, o la Pera amb la pell fina, i un toc amarg.

Les sanguines: tenen característiques semblants a les lises i es coneixen per la seva pigmentació vermella a la polpa i a la pell. El seu sabor té matisos de cirera o gerds. Les varietats més conegudes són la doble fina, que és la més antiga i coneguda, la moro que és molt primerenca i la sanguinelli.

A Catalunya tenim les fantàstiques taronges i mandarines de Xerta. Aquesta població, produeix cítrics des del segle XVII amb una qualitat immillorable i un gran equilibri entre la dolçor i l’acidesa. Les taronges han de ser sucoses i dolces, però també han de tenir un punt d’acidesa i, si no el tenen, els falta aquella guspira d’alegria i les trobem soses. Això passa sovint amb les produccions dels països molt càlids. A Xerta, però, la combinació del Ph del terreny, amb un clima adequat i l’abundància d’aigua, fa que puguem gaudir d’unes taronges i unes mandarines extraordinàries.

A la cuina, a més de macedònies, pastissos, flams, melmelades i gelats, també és molt interessant utilitzar-les en amanides, amb llegums i en plats més complexes acompanyant carns de sabor intens.  Sense anar més lluny, al nostre país, l’ànec a la taronja, podríem dir que ja ha aconseguit la categoria de clàssic de la nostra cuina.

Pep Sala

1 comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *