Les mandarines

Quan la majoria d’arbres fruiters dormen, les mandarines arriben als nostres mercats. Històricament foren els musulmans qui van fer brotar els tarongers a les nostres terres. Durant molt de temps els cítrics van ser apreciats per la seva capacitat aromàtica i ornamental i pel seu ús medicinal. El germà petit de la família cítrica arribà a les nostres costes als voltants del s. XIX, provinents d’Itàlia. La variant més preuada pel consum és la clementina, que va arribar als vols dels anys 20 del segle XX quan el missioner francès Clement Rodier va descobrir-ne les qualitats gustatives a l’hort del seu orfenat al nord d’Algèria. Es creu que és una hibridació accidental, però també es diu que la barreja és exactament igual a la mandarina de Cantón, que existia molt abans i es cultivava en comarques xineses.

A l’antiga Xina guarnien els jardins de les dinasties imperials amb els seus atractius colors: verd intens a les fulles i uns fruits ataronjats. Segons la mitologia, Hèrcules havia d’anar a robar els fruits daurats del jardí de les Hespèrides, guardat per un monstre temible a l’Àfrica. Aquest fruit es creu que et donava la vida eterna si te’l menjaves. Pel que sabem, o no se’l va menjar o era mentida. El que sí és cert és que les mandarines han ajudat a guarir molts refredats!

Etimològicament, la paraula mandarí prové del portuguès “mandarim”, que significa “el que mana”. També s’anomenava mandarins als funcionaris o buròcrates de la Xina imperial que estaven al servei de l’emperador. Aquests duien unes túniques ataronjades i, pels jardins on passejaven, creixien uns fruits del mateix color que la vestimenta. Provablement aquesta és la causa de que  s’acabés anomenant mandarina a aquestes taronges petites de la Xina, d’on són originàries aquestes cítriques meravelles rodones.

La mandarina es va revelar com un fruit gustós, més fàcil de pelar que les taronges i que no deixa anar suc. És sucosa i fresca, picant, plena i suculent. Satisfà a gairebé tots els sentits: és d’un color viu i brillant, verda, groga o ataronjada, llisa, rugosa, rodoneta, àcida i dolça. La seva fragància és intensa i característica.

 Una bona clementina fina té premi segur amb aquells grills plens de suc que t’esclaten a la boca! Però cal anar amb compte de que no ens la juguin, així que us dono un consell per anar a comprar i escollir les millors: no escollir les que ens resultin toves al tacte i que la pell els hi vagi gran!

Es produeix a l’engròs a València, Andalusia, Múrcia i aquí, a les terres de l’Ebre. La de millor qualitat, com no i malauradament, va a parar a l’exportació, generalment a Europa, on el fred sol impedir el seu cultiu. Es van buscant mutacions o híbrids amb la fi d’aconseguir fruits més grossos, suculents i sense pinyols. En podem trobar diverses varietats: la clementina Nules s’emportà el premi a la més demandada pel consumidor, esperada amb candeletes quan arriba el fred, té 40% de suc, és poc fibrosa i no té pinyols! Sol tenir de 8 a 14 grills. D’aquesta en sorgeixen diverses varietats com són la marisol i la oromules, la clementina de Nules i l’hernandina. A part d’aquestes en podem trobar d’altres, però o bé són de menys qualitat (gairebé totes) o bé són fruit de laboratori yanki per aconseguir una mandarina més productiva i atractiva al mercat, com poden ser la clemenvilla, la mandarina nova i la fortune. Són més grosses, tenen més suc i no tenen pinyols, però no són de veritat.

A la cuina la mandarina combina molt bé amb la xocolata: fondue, banyades amb cobertura ,etc.. Amb amanides donen un to fresc i cítric brutal i, si sou més atrevits i us veieu amb cor, ratlleu una miqueta de la pela sobre un plat de pasta i veureu!

És de les fruites més fàcils de pelar i refrescants, i amb un parell ja solem tenir-ho llest. Al matí, per postres, a mitja tarda o abans d’anar a dormir són una bona llaminadura.

Després d’escriure tot això m’ha entrat una salivera… Me’n vaig a menjar-me’n una!

Jordi Noguera