Les garotes o garoines
Sense cap mena de dubte una de les menges més saboroses i delicades que podem gaudir a l’hivern són les garotes o garoines. Sobretot si són acabades de capturar i acompanyades d’una llesca de pa de pagès, un bon tall de botifarra negra i una bona copa de vi o un bon cava. Si a més a més ho podem fer a l’Empordà, durant un dels matins assolellats del gener o febrer, quan el mar està en calma, arran de platja i en bona companyia, la festa es completa i podeu estar ben segurs de que el paradís no pot ser gaire diferent.
Així és la festa de la garoinada que la gent del col·lectiu L’Empordanet, organitza cada any a Palafrugell i a la que hem tingut l’honor de poder-hi assistir un quants cops. Aquesta festa es fa commemorant les tradicionals garoinades que feia la gent de l’Empordà i que tan bé descriu en Josep Pla, al seu llibre El que hem menjat.
I és que tot i el seu aspecte agressiu i espinós, actualment les garotes s’han convertit en un dels mariscs més preuats gastronòmicament arreu. Aquests fruits del mar creixen gairebé per tot el mediterrani, però és a la Costa Brava, on des de sempre les garotes han estat més apreciades.
Encara que es coneixen perquè es mengen el dimecres de cendra a Cadaqués, les garotes es poden consumir tot l’hivern. La dita popular diu que a partir de Santa Llúcia i fins la Candelera és quan la garoina està especialment plena i és en aquestes dates quan la mar està baixa, calma i no hi ha tramuntana. Normalment es pesquen amb l’ajuda d’una canya oberta per la punta o amb immersió submarina a pulmó.
Avui dia trobem fins i tot garotes en conserva, fet que ens permet consumir-les tot l’any, i les trobem elaborades en salses, gratinades, en arrossos i en plats de pasta. Fins i tot els restaurants japonesos les utilitzen en diferents preparacions, algunes d’elles, val a dir, molt encertades.
Però com explicava abans, tradicionalment la garota es menja crua, viva, s’obre amb l’ajuda d’unes tisores o tenalles, deixant l’obertura de la boca a la part inferior. Desprès, amb una cullera s’agafen les cinc gònades, o glàndules vermelles en forma d’estrella que ens endurem tot seguit a la boca per assaborir com es desfà un tros de mar intens i delicat.
Com us deia, a vegades penso que el paradís no deu ser gaire diferent a l’Empordà.