Les figues
La figa és una de les fruites més antigues del planeta. Se n’han trobat fòssils de fa més de 60 milions d’anys i, fins i tot al gènesi de les Sagrades escriptures, es cita just darrere de la famosa poma d’Adam i Eva, que just després de menjar-se l’esmentada fruita rodona i adonar-se que anaven nus, van afanyar-se a tapar-se les “vergonyes” amb fulles de figuera. Des de fa més de 10 000 anys, aquesta fruita ha estat apreciada per les diferents civilitzacions que han marcat la història de la humanitat (fenicis, grecs, romans…) i que la van difondre pels països del Mediterrani.
La figa, Associada a parts sensuals i eròtiques de la femella humana, prové de la figuera, d’origen asiàtic, que junt amb l’ametller, l’olivera i la vinya són els cultius considerats mediterranis per excel·lència, amb una producció mundial propera al milió de tones anuals. La figuera fa flors molt petites en va, ja que no es veuen perquè estan tancades dins d’un receptacle carnós en forma de pera amb un orifici porós que es diu “sícon”, que és el que ens mengem i que conté milers de fruits diminuts. Pel seu cultiu requereix llocs càlids de clima mediterrani i tolera temperatures de fins a -7ºC, però la temperatura ideal de conreu és de 18ºC de mitja. L’alçada de la figuera pot arribar als 10 metres, té el tronc curt i molt ramificat des de la base, té la copa molt oberta i irregular, que dona una ombra molt bona i coneguda (llegendàriament es diu que a Ròmul i Rem els van alletar sota la seva ombra). Les fulles són molt grans (10-20 cm) i, a part de servir per tapar vergonyes, també les feien servir com a embolcall per coure aliments i com a base o recipient per menjar.
Turquia n’és la major productora mundial, amb prop del 30% de la producció total, amb la varietat “Bursa”, de color negre, com a principal estrella, que es cull de mitjans de juliol fins a l’octubre. Fora de temporada també en podem trobar, provinents de Brasil i el Perú, però això ja són figues d’un altre paner! A la península, les zones productores més importants són el País Valencià, Extremadura, les Balears i Andalusia. A Catalunya ha anat minvant la seva producció, però per sort en queden algunes zones excel·lents com per exemple les de Coll de dama d’Alguaire, a Lleida.
Hi ha més de 200 varietats de figueres, que poden donar fruits amb diferents tonalitats de pell. Bàsicament però, podríem classificar les figueres en dos grups, segons el nombre de collites que proporcionen durant l’any: les figueres comunes, que donen fruits un cop l’any (agost-octubre), i les figueres brevals, que en donen dues vegades l’any (juny i juliol la primera i principis de tardor la segona.) Al nostre país en trobem bàsicament 4 tipus: les negres (molt dolces), les violàcies i vermelloses, les verdes (són de les que només fan una collita a l’any), i les blanques (també fan una collita a l’any i són les ideals per assecar). Dins de cada tipus podem trobar desenes de varietats com per exemple la bordissot, la pell de toro, la bernissenca, sultana, la napolitana, la oval, la pacueca, la brown turkey, la nyoral, la moscatell, la pajarera, cucurella, la blanqueta, la sejola la rosa de Jerusalem…
A l’hora de triar-les ens podem guiar, quan estan ben madurs, per la pell que està esquinçada lleugerament i arrugada. A la nevera ens poden arribar a aguantar uns 10 dies abans de fer figa!
Medicinalment estan indicades per al restrenyiment, la fatiga, i també van bé per les llagues i inflamacions bucals, el reumatisme, la bronquitis i els refredats. Són una important font d’energia. En fresc són poc calòriques, riques en fibra, calci, magnesi i potassi. En sec, la fruita concentra els seus elements nutritius i és més calòrica i energètica, recomanable per als esportistes. Tant d’una manera com de l’altre són digestives i laxants i aporten un ampli ventall de vitamines del grup B, sovint deficitàries en la nostra alimentació.
Culinàriament donen molt joc, els romans ja les utilitzaven per endolcir algunes preparacions i per a les salses agredolces. Acompanyades de pernil, anxoves, foie o formatge són uns dels plaers gastronòmics per excel·lència. També les utilitzem per acompanyar carns de porc, xai i, sobretot, ànec. No cal dir que són fantàstiques per a fer melmelades, confitures i chutneys.
Jordi Noguera