mona de pasqua, article gastronomia

La mona de Pasqua

Com cada any per aquestes dates, arriba el dolç més típic de setmana santa: la mona.

Originàriament era una elaboració on l’element predominant eren el sucre i altres llaminadures. Anava acompanyat d’ous durs, dels quals el nombre depenia de l’edat que tenia el fillol, a qui el padrí regalava religiosament l’esperada coca. Això sí, només fins que la criatura feia la comunió, és a dir, als 13 anys. Generalment es solia fer el dilluns de Pasqua, però per ajustar calendaris o per comoditat, cada vegada més, es dona el diumenge abans i així s’aprofita per fer un bon dinar i acabar-ho amb la mona, que amb l’excusa del fillol, tota la família acaba gaudint.

Etimològicament, el nom prové de “munus”, que significa “regal” en grec. Altres estudiosos afirmen que el seu origen pot provenir del terme àrab “munna” que significa “provisió de la boca”, regal que els moriscs feien als seus senyors. La qüestió és que tant una versió com l’altra fan bona parella. Segons el Costumari Català de Joan Amades, la mona ja es cita amb aquest nom en el segle XV. Tradicionalment, l’arribada de la mona coincidia amb la finalització de les absurdes abstinències fetes durant la quaresma. La presència de l’ou de Pasqua s’estén arreu d’Europa i significa el principi de la vida. La tradició de pintar aquests ous i ha esdevingut tot un art i motiu d’exposicions i concursos.

Actualment, la mona i els seus integrants han anat evolucionant i els ous han passat a ser de xocolata (per sort), tot i que en altres zones de la península encara es manté la fórmula tradicional, que aquí ja perdérem a finals del segle XIX,  de brioix ou dur. Com dèiem, però, la xocolata ha passat a ser la protagonista principal d’aquesta llaminera pel·lícula. Hem passat de el típic ou de xocolata, que al principi fa molta gràcia, acompanyat d’un exèrcit de pollets grocs i plomalls de coloraines, a pilotes de futbol, ninots coneguts de Disney i companyia, fins a arribar a trobar autèntiques obres d’art o figures de personatges il·lustres (i no tant il·lustres) a mida real i de xocolata!  Aquesta tradició ja gairebé s’ha convertit en una moda i, fins i tot, en un moment esperat pel públic, que ànsia saber quina creació  fan els pastissers més coneguts, com si els ninots de les falles de València es tractés.

Actualment, la quantitat de persones que compren una mona i els que decideixen fer-la a casa gairebé està igualat. Els elevats preus que trobem en algunes pastisseries, els mals aires econòmics i l’involuntari augment d’hores lliures de les famílies en són algunes de les causes. També hi ajuda a que les grans superfícies ens nodreixen de molts dels “gadgets” necessaris per a “tunejar” un simple pastisset amb xocolata en mil formes, pollets, ninos, plomalls, figuretes del Barça, etc.

Fleques i pastisseries competeixen un any més per seduir fillols i padrins amb un dolç que, potser més que cap altre, entra pels ulls. Fins aviat.

Jordi Noguera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *