Els torrons
Són una elaboració de confiteria d’origen espanyol, preparats originàriament amb ametlles, mel ,clares d’ou i sucre, amb diferents colors i aromes i poden contenir fruits secs varis.
La llegenda diu que el torró fou inventat per un pastisser, de nom Pablo Turrons, al segle XVII durant l’assetjament a Catalunya, on només tenien per alimentar-se ametlles i mel, inventà aquesta exquisida gormanderia. La història ens diu, però, que aquestes tauletes dolces van arribar a Espanya portada pels àrabs segles abans. També es diu que a Xixona ja es fabricaven molt abans que l’oportú senyor Turrons els comencés a confeccionar.
Als Països Catalans és on hi ha més tradició torronera de l’estat. Els torrons més coneguts són, per exemple, el d’Alacant, típic de Nadal, fet amb ametlles senceres i molt dur ( cal tenir una dentadura privilegiada); el de Xixona, que conté ametlles picades, mel i sucre, a vegades nous, avellanes i pinyons etc.. A Catalunya en destaca el torró d’Agramunt, que ja al s. XVII, es mostra com, en una obra de Frederic Soler “Pitarra”, la protagonista de l’obra La Dida és d’Agramunt i torronera d’ofici. Aquest torró una barreja d’avellanes o ametlles, sucre, mel, clara d’ou, embolcallada amb pa d’àngel i presentada en tauletes generalment rodones. La quantitat d’ametlla determina la qualitat i, també, el preu del producte, ja que n’és l’ingredient més car. Segons la denominació d’origen, la proporció d’ametlla no pot ser inferior al 60% en els torrons durs ni inferior al 64% en els torrons tous. La legislació espanyola regula el mínim de quantitat d’ametlla que ha de tenir un torró per a poder ser qualificat de qualitat suprema. Són una elaboració extremadament dolça i plena de calories que ens aporten una forta dosi d’energia, d’aquí l’expressió “acabar els torrons”.
De tota manera, actualment existeixen variants de torró de tots els sabors i ingredients: de crema cremada (també anomenat de rovell d’ou) amb pinya, de neu, de xocolata i arròs, de xocolata i ametles, de massapà i fruites confitades, de coco, de massapà i nous, etc.. També existeixen torrons tradicionals d’ametlla com dels més nous, sense sucre, alguns d’ells amb fructosa i altres no. I de mil gustos diferents que no mencionarem perquè creiem que alguns són massa “químics”. Només cal que feu volar la imaginació.
Generalment els torrons es mengen a la fi dels àpats de Nadal. Després de les grans fartaneres nadalenques, encara hi ha algun valent que menja torró tou en un entrepà, per exemple, per a berenar. Es pot fer gelat de torró amb el torró tou que sobra del Nadal, una pràctica molt tradicional i habitual que es fa tant a les torroneries com a algunes famílies. Això es fa als Països Catalans i a alguns llocs d’Itàlia com Sicília. A Mallorca amb el torró es fan unes postres anomenades coques de torró.
A les llars, el torró tou s’usa també per a fer postres de cullera a base de torró tou, de torró de crema cremada, de coco o d’altres gustos. Especialment es fan cremes, com a variant de la crema catalana, o flams. De vegades també es fan escumes amb ajuda d’un sifó o afegint a la crema les clares muntades que sobren, els esmentats gelats, etc.. La imaginació pot portar a fer-ne pans de pessic i altres dolços, mussos de Xixona, etc.
Els vinets dolços, entre altres, són companys de viatge dels torrons, entre altres, i sempre fan més lleugera la seva ingesta. Aquí us proposem humilment unes petites parelles de ball per aquestes festes:
El torró d’Alacant: és el que cedeix la dolçor més progressivament. La seva estructura trencadissa fa que s’hagi de rosegar amb molta cura, el fruit sec amb sucres molt caramel·litzats durant una estoneta, sobretot si tenim la dentadura una mica desafinada. També són els que duren més en boca. Aquest el podríem acompanyar amb un vi ranc, dolcet.
El de Xixona: la pastositat entre fonedissa i granulosa dels trossets d’ametlla del torró se’ns farà menys carregosa i, si acompanyem amb un vi negre dolç i concentrat, farà que encaixin la base de fruita seca i mel amb les notes de fruites negres i confitures del vi. Un Olivares n’és un exemple.
Crema cremada: el tradicional torró de crema, de cor agradable i melós i façana lleugerament caramel·litzada, podria acollir com a company de viatge un moscatell floral i afruitat cítricament com és el Bornós dolç. És un generós elaborat amb cabernet sauvignon amb uns aromes frescs i potents que realcen el gust d’un torronet dolç com és el de crema.
Internacionalment podem trobar altres productes semblants al torró com el guirlatxe, el nogat i l’halva.
El cert és que unes festes de Nadal sense torrons no serien el mateix, sobretot per als nostres treballats aparells digestius, que ja es poden començar a preparar de cara a festes. Uf!
Bon profit i sobretot BON NADAL A TOTHOM!!! Fins aviat.
Jordi Noguera