El meló, article

El meló

Recordo en la meva infància que, sovint, acompanyava al meu avi a comprar melons. A Vic, com en la majoria de poblacions catalanes, amb l’arribada de l’estiu solien aparèixer unes parades ambulants que venien melons i síndries. Solien estendre una muntanya enorme d’aquestes fruites, apilades una sobre l’altre, sobre una lona estesa a terra. Allà, al costat del meu avi, jo observava fascinat com aquell senyor, amb les seves mans aspres, escollia un meló, el començava a palpar amb fermesa, el sospesava i seguidament començava a pressionar els extrems amb els polzes. Llavors, amb una veu profunda i un accent, per mi, molt estrany, emetia el seu veredicte: “Aquest segur que sortirà bo.” Aquell ritual sempre m’ha semblat meravellós, i m’ha quedat gravat a la memòria per sempre més.

El meló no agrada a tothom, és més, és una d’aquelles menges que tenen grans defensors i grans detractors. Al llarg de la història se li han atribuït diverses defuncions causades per la seva ingesta excessiva. El cronista Pierre Mathieu explica que el Papa Pau II va morir per culpa d’una apoplexia després d’afartar-se de melons. També s’ha dit que aquesta fruita va ser la causa de la mort de l’emperador Albert II. En canvi, el cèlebre gastrònom Grimod de la Reynière va escriure que “el meló és la flor de totes les fruites”. Monarques com Enric IV i Lluis XIV, tots dos de França, en van ser grans consumidors. Alexandre Dumas, fins i tot, va regalar una col·lecció completa de les seves obres a l’ajuntament de Cavaillon, cèlebre pels seus melons, a canvi de què, mentre ell visqués, li enviessin cada any dotze melons.

Sembla que el meló és d’origen africà: els egipcis ja el coneixien i d’allà va passar a Grècia i més tard a Roma, on Plini en parla en la seva Història natural. En l’antiguitat, el meló era diferent a l’actual, era menys dolç i semblant al cogombre, la seva mida era com la d’una taronja i es solia menjar com amanida tractat com una hortalissa.

 El meló reapareix en la història a Espanya de la mà dels àrabs, que amb les seves tècniques de regadiu i selecció de llavors, el van endolcir i va augmentar de mida. Durant el Cisma d’Occident els Papes medievals van portar a Avinyó (França), els seus melons que cultivaven a la vila de Cantalupo (Itàlia), d’on prové el nom d’aquesta coneguda varietat: cantaloup.

El meló no té gaires receptes, i és que el seu gran problema és la condició de les seves parelles de ball. M’explicaré: les dues receptes més universals fetes amb meló són les següents:

 “Prosciutto e melone“: la recepta italiana de meló canteloup amb pernil de Parma. Un plat fantàstic per a l’estiu , ja que la frescor del meló dolç i sucós lliga perfectament amb el pernil salat, a vegades fumat, de Parma. Una altra cosa seria fer malbé un extraordinari pernil Ibèric, que tot solet ja s’espavila i no li fa falta cap acompanyant.

Melon au Porto“: recepta francesa feta amb canteloup o, a vegades, amb cavaillon. Un deliciós entrant, sempre que, d’igual manera que en el cas anterior, no desaprofitem i aigualim un fantàstic, noble i envellit Porto Vintage de primera divisió.

Encara que en el món de la gastronomia tot és qüestió de gustos i, des del meu punt de vista, no hi ha cap altre regla que la que diu “menja, beu i gaudeix del que més t’agrada, preparat, cuinat i servit de la manera que més t’agrada”, em sembla que els grans pernils Ibèrics i els venerables i nobles vins de Porto són dignes de ser gaudits amb el respecte i dignitat que la seva condició i història es mereix. Estic absolutament d’acord amb Nèstor Luján quan deia: “Los Oportos viejos y nobles son vinos para estar en reverencial coloquio con ellos”.

Hi ha moltes varietats de meló, però permeteu-me que en destaqui algunes de les més habituals:

El cantaloup: petit, rodó i amb la pell reticulada, que és bastant dolç i amb la carn taronja.

El galia: semblant al cantaloup amb el reticulat més fi i amb la carn blanca verdosa i mantegosa.

El groc canari: més gros que els anteriors i amb la pell groga i la carn blanca.

El honey dew: rodonet, d’uns 2 kg amb la pell verd pàl·lid i molt dolç.

El piel de sapo: el més habitual a Espanya on a Villaconejos té la capital. Ovalat, de color verd amb la pell rugosa i la carn blanca i molt cruixent.

El tendral: el més tardà. Té la pell gruixuda verda fosca i és molt dolç.

Tornant a la meva infància, recordo que un dia aquell senyor amb les mans aspres, veu profunda i accent estrany, ens va dir:

 “Per menjar un bon meló, cal escollir-ne un de bona mida, que pesi força, la pell no ha de ser massa dura que tindria gust de “pepino”, ni massa tova, que tindria gust de carbassa. No ha d’haver estat mai en la càmera, s’ha de menjar no massa gelat i mireu d’acabar-vos-el, ja que de seguida perd el seu perfum i a la nevera absorbeix l’aroma dels altres aliments.”

Si feu tot això teniu el cel guanyat. Almenys per una estona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *