El cafè (II)

Durant tot el segle XVII el cafè es va anar introduint per tota Europa, fent-se cada cop més popular i, encara que va patir sovint certes antipaties i prohibicions, va acabar posant-se de moda a tot el món. Durant aquest procés el cafè ens va proporcionar un munt d’ històries curioses.

Se sap que l’any 1645 el comerciant venecià Pietro della Valle el va portar a Itàlia i, el 1652, Daniel Edwards va obrir el primer establiment dedicat a la venda del cafè a Anglaterra i Europa. Al 1700 hi havia més de 2000 cafès registrats al Regne Unit.

L’any 1686, a París, un sicilià de nom Procopio va obrir un establiment que va arribar a ser molt popular. Servia cafè fent passar aigua calenta a través d’un filtre amb cafè molt. En poc temps van anar apareixent cafès per tot París, i l’any 1721 ja hi havien 380 establiments a la ciutat.

Al 1683, Viena estava assetjada per les forces turques de Kara Mustafa. Una coalició cristiana formada per alemanys, polonesos, austríacs i italians va acudir en ajuda de la ciutat. La llegenda diu que un soldat anomenat Franz Kolschitzky va travessar les tropes invasores por portar informació als aliats de la ciutat. Gràcies a aquesta informació, la coalició va derrotar als turcs que, en la seva fugida van abandonar, entre altres coses, més de 500 sacs de cafè. La ciutat va donar el cafè a Franz Kolschitzky, que va obrir el primer cafè de Viena al costat de la catedral, anomenat Kaffehaus Die Blaue Flasche, que vol dir “Cafè l’ampolla blava”. Ell, però, preparava el cafè filtrant el cafè mòlt i afegint-li una mica de llet. Actualment, el cafè vienès, és un cafè, normalment expresso, amb nata muntada al damunt. Però això no és tot: arrel d’aquella batalla, per recordar la victòria, es diu que el nostre heroi, en Kolschitzky, va començar a elaborar uns pans, kipferl, en forma de mitja lluna, que era el símbol dels turcs. Més tard els francesos li van posar el nom que tots coneixem: croissant, que vol dir creixent (la lluna, suposo).

A Alemanya, es va obrir la primera cafeteria a Berlín l’any 1670 i, amb l’influencia de la popularitat que ja tenia a Viena, va arrelar també molt ràpidament. Fins i tot, a l’any 1734, Johann Sebastian Bach va escriure la Cantata del café (BWV 211) amb un text del poeta Christian Friedrich Henrici, amb el pseudònim de Picander, on hi ha un fragment que diu:

“Oh! com m’agrada el cafè ensucrat!

És més agradable que mil petons

més dolç que el vi moscatell

cafè, cafè et vull

i si algú em vol confortar

que em serveixi un cafè!”

Els cafès en pocs anys es van convertir en establiments molt populars on hi freqüentaven artistes, escriptors, filòsofs i polítics. En aquests llocs s’hi van crear obres importants de la literatura, la música i les arts i s’hi van prendre decisions polítiques gaire bé sempre de caire lliberal. L’historiador francès Jules Michelet va escriure: “el cafè il·lumina l’esperit de la revolució, doncs augmenta la lucidesa dels seus addictes, molts d’ells revolucionaris.” Potser per això molts monarques i governants van intentar prohibir-lo tantes vegades…

L’any 1773, el 16 de desembre, a Boston, hi va haver un motí per protestar contra l’alt preu que tenia el te que venia d’Anglaterra. Els colons americans es van ajuntar al port llençant al mar tot un carregament de te. Aquest fet es coneix com el Boston Tea Party i és la referència de l’actual Tea Party americà. A partir d’aquell moment, el cafè va agafar molta popularitat als Estats Units, convertint-se en una beguda de consum habitual sobre tot a partir de la guerra civil. Es diu que la revolució francesa va néixer al cafè Foy de París i l’americana al Green Dragon de Boston.

A Espanya els cafès van arribar una mica més tard (com sempre), i es van anar escampant per tota la geografia durant el segle XVIII. Els establiments més cèlebres van ser El Cádiz, El  Barcelona i La Fontana de oro a Madrid i, a Barcelona, el Rincón i El café de las siete puertas entre altres. Com no podia ser d’altra forma, també a Espanya els cafès es van convertir en lloc de reunió de poetes, músics, artistes, filòsofs i polítics, però a diferència d’altres llocs, aquí no en va sortir cap revolució. Miguel de Unamuno va arribar a dir: “la verdadera universidad popular española ha sido el café y la plaza pública”.