Crema catalana, mató de monja i Sant Josep
Sant Josep sempre ha estat una festa grossa a Catalunya. La tradició manava realitzar un bon àpat, que era com un oasi en mig de la Quaresma. A pesar de les lleis eclesiàstiques, les famílies deixaven els dejunis i les abstinències i, com era costum, preparaven una bona “olla de les quatre ordres mendicants”, és a dir: una escudella que contenia, a més de les verdures, carn de vedella, xai, porc i gallina. Aquesta escudella es preparava només en diades molt especials, com podia ser el dia de Nadal o el dia del sant de l’amo de la casa.
Fins fa relativament poc, a les llars catalanes, era costum penjar al menjadors de la casa una estampa de la quaresma que recordava l’esperit d’abstinència d’aquests dies. El dia de Sant Josep es solia tapar amb un drap o es retirava i es guardava fins l’endemà.
Juntament amb la crema catalana, o crema de Sant Josep, un altre dels dolços típics d’aquest dia era el mató. Segons Joan Amades, a principis del segle XIX, durant el dia de Sant Josep hi havia parades que venien mató pels carrers de Barcelona i altres ciutats.
Tant la crema com el mató són productes elaborats a base de llet i sembla ser que l’origen d’aquesta tradició ve d’abans del cristianisme. En aquesta època de l’any el bestiar començava a criar i l’abundància de llet permetia preparar cremes, matons, formatges, etc. Alguns d’aquest productes s’utilitzaven, llavors, com ofrenes a les divinitats, que després el cristianisme va esborrar o adoptar.
Una de les tradicions barcelonines del dia de Sant Josep consistia a passejar fins a Pedralbes, on la gent podia berenar el mató de Pedralbes o de monja. Aquesta preparació s’anomenava “mató” per la seva textura i venia a ser una mena de menjar blanc amb safrà que li donava un color groguenc.
Joan Amades, en el seu Costumari Català, ens diu que la creadora d’aquest mató va ser una monja barcelonina que es deia Antonia Carrió. Aquesta monja, que gaudia de la fama de preparar uns matons excepcionals, va donar el seu secret a l’hortolà del convent. Ell, poc temps després, va començar a fer matons i va obrir, prop del convent de Pedralbes, un establiment amb el nom de la seva dona. Ca la Serafina es va convertir en un lloc de pelegrinatge del dia de Sant Josep degut a la qualitat del seu “mató de monja”.
La Crema de Sant Josep, en canvi, sembla que ve de molt lluny. Els romans ja feien una mena de crema amb llet, ous i mel, ingredients que també trobem freqüentment en la cuina jueua i àrab. A Catalunya la tradició d’aquest plat es perd entre les tenebres del temps.
La Crema Catalana a diferència d’altres cremes com la Crème Brûlée francesa, porta llet enlloc de nata, no es cou al bany maria, s’espesseix amb midó i s’aromatitza amb canyella i pell de llimona en comptes de amb vainilla. Un cop preparada és deixa refredar, normalment es fa d’un dia per l’altre, i es crema just abans de servir. El contrast de la crema, freda i suau amb la dolçor i el cruixent del sucre cremat, encara una mica calent, fa que aquest plat sigui una de les grans meravelles de la cuina catalana. Es sol acompanyar amb melindros, pa de pessic o galetes.