El dinar de Nadal

Històricament, al nostre país, l’àpat més important que es celebra en tot l’any, és el dinar del dia de Nadal. Fins i tot en les èpoques més magres i en les classes socials més baixes, el dia de Nadal sempre es portaven a taula els millors productes que es tenien a l’abast.

“Per Nadal, cada ovella al seu corral.”

A més, era el dia en que, encara que fos per una vegada, s’atenuaven les grans diferències socials que normalment hi ha hagut en la nostra societat. Per començar, tothom dinava a les dues degut a que antigament a les dues només hi dinaven els senyors de les classes socials més altes. Els treballadors i pagesos solien dinar a les dotze i la classe mitjana, artesans i oficis nobles dinaven a la una. També hi havia la tradició de convidar un pobre a taula i, en algunes comarques com el Ripollès, els amos i els masovers compartien la mateixa taula i tenien el mateix tracte.

Una altra de les característiques d’aquest àpat era, i encara és, moltes vegades, que es reunia tota la família. Fins i tot venien a dinar aquells parents llunyans que solien viure sols la resta de l’any i s’establia una treva en les disputes familiars.

“Ara ve Nadal, matarem el gall.”

De fet, el dinar de Nadal, no deixa de ser la culminació d’un ritual que començava el dia anterior amb la missa del gall i la posterior “cagada” del tió. Així doncs, aquest àpat era segurament el més important de l’any i, com deia abans, el més abundós. El dinar començava amb l’escudella, però no una escudella qualsevol. El dia de Nadal era una de les tres oportunitats en que es preparava la “olla de les quatre ordres mendicants” o “de les quatre carns”. Les altres dues diades eren el sopar del dimecres de Carnestoltes (abans del dejuni de la quaresma) i pel dia del sant del cap de la casa. La “olla de les quatre ordres mendicants” obligatòriament havia de portar carn de bou, que simbolitzava Sant Lluc; de moltó, simbolitzant Sant Joan; de gallina per Sant Pere i la de porc per Sant Antoni. L’escudella s’havia de fer amb pasta molt grossa i gruixuda, com macarrons grossos o de frare, o els coneguts galets. Tot seguit es servia la carn d’olla amb les verdures: ceba, col, patata, cigrons, mongetes… El moment culminant del banquet era l’aparició del pollastre o capó rostit i farcit amb panses, prunes, pinyons i salsitxes, i es deia a la canalla que eren les tripes que s’havien descuidat de treure. El capó era trinxat pel senyor de la casa i en la noblesa medieval aquest ho feia amb la seva espasa o daga.

Sembla que la tradició de menjar capó el dia de Nadal ve de molt lluny, en el concili d’Aquisgrà celebrat l’any 817, es va acordar que els capons no s’havien de considerar com a carn i, en conseqüència, es podien menjar per Nadal sense trencar l’abstinència. De totes maneres, en les llars més humils, si no es podien permetre sacrificar un capó (el pollastre sempre ha estat considerat un luxe i era dels productes més cars del mercat), mataven un cabrit, un porcell o fins i tot un xai.

A l’Empordà també era tradicional menjar la botifarra dolça preparada especialment per a la diada com a darrer plat. A partir del descobriment d’Amèrica, va arribar a Europa el gall d’indi, però malgrat que en alguns països, com Anglaterra, va arrelar i encara és el plat típic del dia de Nadal,  a Catalunya es va seguir preparant el capó rostit.

“Les dolçaines de Nadal, solen dur mal de queixal.”

La tradició de menjar torrons i neules per postres el dia de Nadal és tan antiga com la dels altres plats. Tenim constància de que al segle XI ja es preparaven neules, que llavors eren planes. Els torrons sembla que són originaris de l’antiga Corona d’Aragó i ja es preparaven al segle XIV en molts indrets dels Països Catalans, arribant a destacar, amb els anys, els de Xixona i els d’Agramunt. Tant els torronaires Valencians com els d’Agramunt solien desplaçar-se a Barcelona i a altres poblacions per vendre els seus torrons. De vegades, fins i tot, hi havia conflictes i alguna batussa amb els torronaires barcelonins.

“Per Sant Martí destapa el vi, i per Nadal comença a tasta’l.”

La tradició de beure cava és relativament nova, ja que al Penedès es produeix cava des de l’any 1872 i fins al segle XX no es va escampar el costum de beure cava per Nadal. Fins llavors el consum de beure vi era el més habitual. Fins i tot, un altre dels rituals del dinar de Nadal, en algunes contrades, era encetar la bota del vi novell. Amb els torrons i les neules era obligatori el vi dolç, sobretot la mistela.

A l’edat mitjana, una de les menges més apreciades eren les neules amb piment. El piment era un vi vell al qual s’hi afegia pebre i mel, i s’hi sucaven les neules.

“La missa de Nadal, per tot l’any val.”

Com podeu veure, malgrat el pas dels anys, les noves tecnologies i la globalització, els catalans seguim aferrats a la resistència del Tió envers el Papa Noel i Santa Claus, de l’escudella i el capó rostit envers el gall d’indi i dels torrons i les neules envers els panettones i altres llaminadures. Encara, en moltes llars catalanes, ens seguim reunint amb la família al voltant de la taula, celebrem el dinar de Nadal amb un menú molt semblant al que menjaven els catalans fa segles, i compartim els bons desitjos i sentiments amb els nostres amics i familiars.

Com deia en Josep Pla, després del sentimentalisme de Nadal els parents continuaran renyits durant tot l’any, com és natural.

Pep Sala

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *